Biografia

Un viatge d’anada i volta

Lluís Bassat prové d’una família de jueus sefardites que, com tants d’altres, van ser expulsats de la península Ibèrica fa més de 500 anys. Molts van emigrar cap a l’Est i es van instal·lar a Bulgària, Grècia o Turquia, on generació rere generació van continuar mantenint la seva tradició i el seu idioma, el judeocastellà.

A principis del segle XX, el seu avi patern, Samuel Bassat, es va traslladar de Bulgària a Istanbul on, juntament amb els seus germans, va obrir la seva primera fàbrica de màquines i fulles d’afaitar.

El seu pare estava fermament convençut que l’única manera de tenir èxit en la vida era preparar-se per estar sempre entre els millors.

Potser per aquest motiu, quan va fer un any, li va regalar una cosa insòlita per a un nen de la seva edat: el llibre de Dale Carnegie Cómo ganar amigos e influir en las personas, perquè un cop fos gran pogués llegir-lo fins a aprendre-se’l de memòria.

Però no va caldre esperar tant. Lluís començà a fer bons amics, amics per sempre, fins i tot abans d’aprendre a llegir. A les Escoles Virtèlia, on va estudiar des de parvulari fins a preuniversitari, compartí classes i esbarjos amb Companys que acabarien tenint un paper rellevant a la societat catalana com Guillermo Vidal, president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (1994-2004) o Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya (2003-2006).

Els seus pares van considerar que en aquell moment era l’escola que podia oferir als seus fills una millor educació. I no s’equivocaren pas. La llista de l’anomenada Generació Virtèlia és interminable.

Estudiar, treballar i cantar

En acabar l’escola, Lluís Bassat va cursar un any de dret i quatre d’econòmiques, tot i que cap de les dues carreres li va despertar prou interès. Però no va perdre el temps. Va passar els seus cinc anys d’universitat treballant  als matins, anant a classe a les tardes, estudiant a les nits i tocant en una orquestra els caps de setmana. I encara li quedava temps per continuar enamorant la Carmen, a qui havia conegut quan ella tenia quinze anys i ell setze.

Fins als vint-i-dos anys va treballar de l’única cosa que podia treballar sense haver acabat la carrera ni haver fet encara el servei militar: de venedor a comissió.

Trucant de porta en porta, va vendre primer televisors, després purificadors d’aigua i més tard llibres i assegurances, gràcies a la qual cosa va aprendre a desenvolupar la seva intel·ligència comercial molt més que a les aules.

Molts dels seus clients eren agències de publicitat i editorials, i aviat començà a oferir-los, a més de pressupostos d’impressió, idees creatives.

Un d’ells, Editorial Mateu, acceptà entusiasmat les seves propostes i li oferí l’oportunitat de realitzar el seu primer anunci de televisió, tot i que per fer-lo va haver de deixar el seu lloc de feina i convertir-se en un incipient publicitari.

Uns mesos més tard, Hojas Iberia va convocar un concurs per llançar les seves noves folles d’afaitar Filomatic. Com a fill d’un dels propietaris, tenia prohibit presentar-s’hi, així que decidí fer-ho d’incògnit.

Publicidad Venditor, una agència de la qual ningú havia sentit a parlar fins aquell moment, va ser la guanyadora. Potser al seu pare no li fes massa “gustirrinín” descobrir que l’autor de la campanya protagonitzada per Gila era el seu propi fill, qui amb només vint-i-cinc anys acabava de crear la seva pròpia agència, però així i tot va saber reconèixer que era una gran idea i durant els set anys següents Lluís s’encarregà de què Gila protagonitzés 45 anuncis diferents. Com a resultat, Filomatic es va fer amb el 68% del mercat.

De Bassat & Asociados a Bassat, Ogilvy & Mather

L’any 1974, temptat pel món de les grans agències, Lluís Bassat decidí tancar Publicitat Venditor i acceptar el càrrec de director general d’Interalas Barcelona, atret pel seu projecte d’internacionalització. Però, al cap de poc temps, el canvi de conseller delegat suposà també un canvi d’enfocament i va dimitir.

Convençut de què la perseverança també mou muntanyes, tan aviat com va poder va marxar a Nova York i es va plantar a les oficines d’Ogilvy & Mather, per explicar-los que tenia la intenció d’obrir una nova agència a Espanya i proposar-los que s’associessin amb ell. Els seus dots de persuasió van ser tan eficaços, que al cap de dues setmanes havia aconseguit un primer acord: si en cinc anys la seva agència era el que assegurava que seria, Ogilvy & Mather consideraria comprar el 25%.

L’octubre de 1975, amb tres persones i mig client, va fundar Bassat & Asociados i, des del primer moment, començà a guanyar concursos, clients i fama. I també l’afecte de David Ogilvy, amb qui al llarg dels anys arribaria a establir una sincera amistat.

Durant dos anys, va treballar amb un equip de 165 professionals, els millors de cada especialitat, perquè tot sortís a la perfecció. I entre tots ho van aconseguir.

Candidat a la presidència del FCB

Quan era petit, Lluís Bassat volia jugar al futbol com Kubala i des de sempre ha estat un enamorat del Futbol Club Barcelona. L’any 2000, quan va tornar de Londres després d’una estada de dos anys com a copresident i director creatiu d’Ogilvy per a Europa, Àfrica i Orient Mitjà, el club es trobava en clarament en declivi i, a instàncies d’alguns amics que feia anys que insistien, decidí presentar per primera vegada la seva candidatura a la presidència.

Les eleccions no van ser fàcils i finalment Joan Gaspart resultà escollit. Tres anys i mig després, les protestes dels aficionats el van obligar a dimitir i convocar noves eleccions.

Lluís Bassat es tornà a presentar, amb el suport dels qui ho havien fet anteriorment, i totes les enquestes el donaven com a clar favorit.